Un Parell d'Arquitectes

Ernest Lluch usava l’expressióefecte seuquan l’aïllament geogràfic d’un territori feia que la despesa econòmica revertís en el mateix àmbit i contribuïa a una dinamització econòmica autoestimulada. Aquest mateix concepte es podria traslladar als camps de l’arquitectura i de les arts visuals. L’isolament propicia que les persones s’alimentin del seu ideari iconogràfic i el reformulin a la seva manera, successivament, fins i tot arribant al deliri. I l’Escola d’Art d’Olot (1783) té un paper important en aquestefecte seui esdevé la cruïlla de molts aspectes. És coneguda pels pintors paisatgistes que, a partir de mitjan segle xix, van projectar un imaginari basat en un paisatge bucòlic d’atmosfera humida, verd frondós profund, aigua abundant i substrat volcànic. Tot i això, el propòsit principal de l’Escola era formar personal per dissenyar els estampats de les indianes que es produïen a la puixant protoindústria local. Posteriorment, s’hi va afegir la indústria tèxtil i la dels sants, precisament instaurada a la inversa, per donar sortida als estudiants de l’Escola. Estem parlant, doncs, de milers de treballadors dedicant la jornada laboral a tasques artesanes, o fins i tot artístiques, durant els segles xix i xx.

Així, s’executen unes operacions de reparació consensuades a l’espai públic, en comptes d’una reurbanització completa, i en paral·lel s’endega un procés que ha d’acabar amb la plena ocupació dels habitatges. Un Pla de Millora Urbana estudia patologies, incorpora una proposta cromàtica en base a la tradició local d’ennoblir les façanes amb la pintura i recolzat en patrons extrets de fotografies antigues, proposa un tractament de les plantes baixes que maximitzi la transparència dels aparadors, estudia les possibilitats d’instal·lar ascensors i centralitzar instal·lacions i incorpora una normativa de bones pràctiques en la rehabilitació. En els drets i deures propis del pla s’estableix un termini de 3 anys perquè els propietaris duguin a terme les obres.

S’incorpora una tarima al llarg de la façana, elevada dos graons del terra, que posa en relació les finestres i l’escala. Forma una bancada per seure a la llum, eixampla el pas entre la façana i l’escala i conforma un menjadoret íntim. L’escala permet recolzar la cuina reubicada per un costat. Per l’altra banda s’obre a l’estança principal, una sala generosa de 4 x 4m. L’acoten una sèrie de diafragmes, com una llinda graonada, un sòcol o la mateixa tarima. Aquests dispositius graduen la jerarquia respecte la resta d’espais domèstics i contribueixen a la profunditat visual. Un lleuger ajust de les habitacions de la planta superior permet configurar un vestíbul-vestidor d’arribada d’escala, banyat amb llum natural.

El projecte s’emmarca en el Pla de Places i Placetes del barri vell d’Olot i entén que per dinamitzar l’espai públic és imprescindible activar-ne les vores. Així, l’actuació té per objectiu la regeneració urbana d’aquest espai a través de tres accions: posar en valor el patrimoni i reforçar l’autoestima de veïns i ciutadans, rehabilitar les envolupants per millorar les condicions dels immobles i mobilitzar el terç d’habitatges buits. La diagnosi prèvia, en base al mapeig de dades i converses amb veïns i comerciants, condueixen a descartar un projecte d’urbanització convencional per destinar el mateix import als envolupants dels edificis. Podríem dir que la plaça, son els edificis i les persones que hi viuen.

S’aborda des de l’acupuntura, com un catàleg d’accions que donen complexitat i profunditat a les relacions entre el carrer i les plantes baixes. Al mateix temps es prioritza l’aprofitament d’elements existents al lloc o oblidats en magatzems municipals. Aquest catàleg contempla l’arbrat caducifoli que acompanya les façanes, la il•luminació del carrer des del perímetre o des dels interiors –amb la col•laboració de Simon Group i la intervenció de l’artista visual Quim Domene–, l’adaptació d’obertures cegues com a fornícules per a l’exposició d’escultures de l’Escola d’Art i la reforma d’aparadors –fusteria, rètols, tendals i sistemes expositius– per dotar-los de la màxima transparència i relació amb el carrer.

Unes llunes planes, disposades seguint la traça de la mampara i en perpendicular, configuren aquest radiador lluminós. Les lames tenen el paper d’empresonar i multiplicar la llum, convertint-la en l’atmosfera del local. La repetició i la curvatura li donen una visió vibrant que contribueix a desmaterialitzar el vidre. La mampara és, de fet, una gran làmpada que actua com a reclam del local, coronada per uns motius daurats que la fixen al sostre. El conjunt celebra l’episodi clau de la integració de l’energia elèctrica a l’arquitectura dels anys vint. Al mateix temps fa explícita una de les formes que pren el producte que es despatxa en aquesta oficina: la llum.

Convé doncs difuminar la frontera entre allò públic i allò privat, des del punt de vista físic i, especialment, des del punt de vista de la gestió urbana. Així parteix el projecteBon dia, Carme!, que aglutina i acompanya una il·lusió col·lectiva: la reactivació de la plaça del Carme al centre d’Olot. Replanteja el projecte d’urbanització tradicional, prioritzant la inversió a les plantes baixes i engloba, també, l’obertura de l’Escola d’Art a la ciutat i l’adaptació d’un antic edifici industrial per a la cooperativa de consum l’Artiga. És un projecte de projectes, amb 3 promotors i 8 comerciants implicats.

La plaça Major d’Olot és el centre geogràfic i simbòlic de la ciutat d’Olot. L’envolten quatre fronts amb cases reformades entre finals del s. XIX i mitjans s. XX. Son cases senzilles, que prenen valor en conjunt, per la repetició de patrons de composició, construcció i decoració. Abans de l’operació, la gran majora presentaven patologies estructurals i constructives derivades de l’acció de l’aigua. A més, un terç dels habitatges està buit i necessita de reformes importants per ser habitable. D’alguna manera, la plaça parla, per extensió, de l’arquitectura i dels reptes del barri vell de la ciutat.

L’esdevenir de la ciutat ha fet que aquesta cantonada quedés com una parella incompleta. El paper de la peça construïda és el de reconstruir aquesta parella, almenys a la nit. La falsa tribuna construïda sobre els arcs de la plaça, en el solar d’una antiga benzinera, vol ser una rèplica vagament similar a la tribuna existent de l’altra banda. És construïda amb quatre gàbies de rodons d’acer acabades a taller. Ajuntades a l’obra, tenen la mateixa dimensió que l’altra i alguns elements decoratius ajuden a establir la relació, a més de la mateixa llum. La cantonada durant unes hores era completa.

Sis noves obertures travessen els murs de càrrega i modifiquen la distribució de l’habitatge pautada per la lògica estructural de l’edifici. Reorganitzen les sales per tal d’afavorir l’entrada de llum natural cap a les peces més interiors i millorar-ne la seva qualitat espacial. Els nous eixos visuals generats desjerarquitzen la relació entre les estances, més diàfanes i permeables, alhora que accentuen la seva continuïtat a través dels nous diafragmes. D’aquesta manera, s’emmarquen i es dignifiquen cadascuna de les escenes quotidianes de la casa: el cuinar, el menjar, el dormir i l’estar.

Características: